L'imens món de la ment humana

jueves, 21 de octubre de 2010

Viktor Frankl: El hombre en busca de sentido

Cuando todo se ha perdido
Mientras marchábamos a trompicones durante kilómetros, resbalando en el hielo y apoyándonos continuamente el uno en el otro, no dijimos palabra, pero ambos lo sabíamos: cada uno pensaba en su mujer. De vez en cuando yo levantaba la vista al cielo y veía diluirse las estrellas al primer albor rosáceo de la mañana que comenzaba a mostrarse tras una oscura franja de nubes. Pero mi mente se aferraba a la imagen de mi mujer, a quien vislumbraba con extraña precisión. La oía contestarme, la veía sonriéndome con su mirada franca y cordial. Real o no, su mirada era más luminosa que el sol del amanecer. Un pensamiento me petrificó: por primera vez en mi vida comprendí la verdad vertida en las canciones de tantos poetas y proclamada en la sabiduría definitiva de tantos pensadores. La verdad de que el amor es la meta última y más alta a que puede aspirar el hombre. Fue entonces cuando aprehendí el significado del mayor de los secretos que la poesía, el pensamiento y el credo humanos intentan comunicar: la salvación del hombre está en el amor y a través del amor. Comprendí cómo el hombre, desposeído de todo en este mundo, todavía puede conocer la felicidad —aunque sea sólo momentáneamente— si contempla al ser querido. Cuando el hombre se encuentra en una situación de total desolación, sin poder expresarse por medio de una acción positiva, cuando su único objetivo es limitarse a soportar los sufrimientos correctamente —con dignidad— ese hombre puede, en fin, realizarse en la amorosa contemplación de la imagen del ser querido. Por primera vez en mi vida podía comprender el significado de las palabras: “Los ángeles se pierden en la contemplación perpetua de la gloria infinita.”
Delante de mí tropezó y se desplomó un hombre, cayendo sobre él los que le seguían. El guarda se precipitó hacia ellos y a todos alcanzó con su látigo. Este hecho distrajo mi mente de sus pensamientos unos pocos minutos, pero pronto mi alma encontró de nuevo el camino para regresar a su otro mundo y, olvidándome de la existencia del prisionero, continué la conversación con mi amada: yo le hacía preguntas y ella contestaba; a su vez ella me interrogaba y yo respondía.
“¡Alto!” Habíamos llegado a nuestro lugar de trabajo. Todos nos abalanzamos dentro de la oscura caseta con la esperanza de obtener una herramienta medio decente. Cada prisionero tomaba una pala o un zapapico.
“¿Es que no podéis daros prisa, cerdos?” Al cabo de unos minutos reanudamos el trabajo en la zanja, donde lo dejamos el día anterior. La tierra helada se resquebrajaba bajo la punta del pico, despidiendo chispas. Los hombres permanecían silenciosos, con el cerebro entumecido. Mi mente se aferraba aún a la imagen de mi mujer. Un pensamiento me asaltó: ni siquiera sabía si ella vivía aún. Sólo sabía una cosa, algo que para entonces ya había aprendido bien: que el amor trasciende la persona física del ser amado y encuentra su significado más profundo en su propio espíritu, en su yo íntimo. Que esté o no presente, y aun siquiera que continúe viviendo deja de algún modo de ser importante. No sabía si mi mujer estaba viva, ni tenía medio de averiguarlo (durante todo el tiempo de reclusión no hubo contacto postal alguno con el exterior), pero para entonces ya había dejado de importarme, no necesitaba saberlo, nada podía alterar la fuerza de mi amor, de mis pensamientos o de la imagen de mi amada. Si entonces hubiera sabido que mi mujer estaba muerta, creo que hubiera seguido entregándome —insensible a tal hecho— a la contemplación de su imagen y que mi conversación mental con ella hubiera sido igualmente real y gratificante: “Ponme como sello sobre tu corazón... pues fuerte es el amor como la muerte”.


He volgut adjuntar aquest fragment de "El Hombre en busca de sentido" de Viktor Frankl, autor del qual se'ns va parlar a classe i em va semblar molt interessant. Aquest neuròleg i psiquiàtre austríac va sobreviure tres anys (del 1942 al 1945) a diversos camps de concentració nazi, i a partir de la seva experiència va escriure aquest llibre. Concretament he escollit aquest fragment, titulat "Cuando todo se ha perdido" perquè a part de que m'ha semblat molt tendre i bonic, es relaciona amb el que vam comentar a classe sobre el sentit i el significat que li donem a les coses. Tal i com explica l'autor, no sabia si la seva dona estava viva però tot i això sentia el mateix sentiment amb la mateixa intensitat cap a ella. La trista i dura situació per la qual estava passant no era tant important en aquell moment, ja que allò que sentia no es veia distorcionat. Penso que com que Frankl tenia un motiu pel qual viure, la seva dona i el gran sentiment que sentia cap a ella, es prenia aquella situació d'una certa manera. L'amor cap a la persona, cap al seu esperit, era el que li donava les forçes necessàries per aguantar.

Us recomano que el llegiu. És curtet i et fa veure amb poques paraules una de les situacions del camp de concentració juntament amb un diàleg i reflexió interior de l'autor.


Fins aviat!

miércoles, 20 de octubre de 2010

Alfred Tomatis i el seu mètode

Molt bones a tots i a totes! Em disposo a fer la meva primera entrada al blog, una mica tard i per això em disculpo, però a partir d'ara intentaré tenir al dia el meu espai.
Per encapçalar el bloc he decidit parlar d'un mètode que se'ns va presentar una mica a classe però no li vam donar massa importància. A mi m'ha cridat l'atenció i he volgut buscar una mica més sobre el seu funcionament.
Oi que moltes vegades hem sentit frases com "Jo no serveixo per aprendre idiomes" o "Jo no tinc oïda per la música", però mai hem intentat posar remei a aquesta carència? L'instrument clau és l’oïda i molt poques vegades ens preocupem d'ell, excepte si tenim alguna infecció que ens provoqui dolor físic. És precisament aquest òrgan amb el qual Alfred A. Tomatis es basa per fer grans descobriments que l'han portat a desenvolupar el que avui en dia es coneix com el Mètode Tomatis. I què és aquest mètode? El Dr. Tomatis ha dedicat la seva vida a l'estudi de la funció de l’oïda en la percepció, comunicació i en els múltiples problemes associats a una dificultat en l'habilitat d'escoltar. El seu treball doncs, ha desenvolupat una nova ciència: l'Audio-Psico- Fonologia i una innovació del concepte d'escolta. És un procés que segueix unes fases establertes:

- Elaboració d'un diagnòstic a partir del test de l'Escolta i altres proves (avaluació prèvia).
- Programació a partir del diagnòstic on s'utilitza la veu de la mare, música de Mozart, cants gregorians, cançons infantils i populars, la pròpia veu del subjecte, etc. A través de “l’oïda electrònica" (aparell creat pel doctor) ens obliga a escoltar allò que hem deixat de percebre. Aquesta programació es fa en funció de la problemàtica que s'ha de tractar i són un conjunt de sessions regulars, contínues i amb períodes de descans entre mig.
- Finalment, es fa una avaluació de sortida on l'expert fa un balanç que li permet mesurar els progressos obtinguts durant el procés i determinar si són necessàries noves sessions.

Quina és la finalitat d'aquest mètode? És reeducar la forma en la que escoltem, millorar l'aprenentatge i les habilitats del llenguatge, la comunicació, la creativitat i el comportament social. Amb aquesta reeducació s'ha pogut ajudar a nens amb problemes d'aprenentatge, dislèxia, dificultats motores, i a adults a afrontar una depressió o millorar el procés creatiu, obtenint millores psicològiques com pot ser una major autoestima, claredat mental i de sentiments.

El desenvolupament d'aquest mètode és molt concret, ja que les seves fases van des del període d'escolta prenatal fins al període de l'edat adulta. Aquest mètode vol ser una eina útil per ajudar a la persona a tornar a ser el que pot ser, a desenvolupar totes les seves potencialitats, a sentir tots els ritmes.

Ara que us he fet cinc cèntims del que és aquest mètode, us penjo un vídeo on s'explica més d
etalladament el seu procés i la seva aplicació.


I per aquells que estiguin més interessats en el tema, us deixo la pàgina oficial del mètode i un document que representa molt bé tot aquest món.




Fins aviat!!